Els fills no es divorcien

els fills no es separenCom a mare separada dos cops i amb un fill fruit de cadascuna de les relacions crec que mantenir els fills el més protegits possible de les disputes entre adults és, en moments emocionalment tan catastròfics i desquiciants, un esforç titànic. Un foc que, a més, s’ha de mantenir encès vint-i-quatre hores al dia i, el més difícil, en la intimitat de la llar que és on les forces de vegades es relaxen. No hi ha treva. És dur i ensopeguem contínuament. Però ens hem de tornar a redreçar. Perdonar-nos i demanar disculpes. I tornar-hi. Una mica més… un dia més… És un esfoç de vital importancia si ens preocupa la salut emocional dels nostres fills i filles.

Estem enfadats, dolguts, ferits, tristos, ensorrats, perduts,… immersos en un mar d’emocions que ens desequilibren i fan que els fonaments que sostenen el pilar que som per als nostres fills, es converteixin en un flam perillosament inestable. I en aquesta situació, en la que moltes vegades perdem la gana, l’alegria,… fins i tot, pot ser que perdem les ganes de viure, però mirem als nostres estimats fills i entenem que no podem marxar d’aquest món i deixar-los… com patirien si deixéssim de viure… En aquesta situació, de la qual culpem a l’ex o la ex, hem d’aconseguir protegir les emocions i garantir les necessitats de la mainada. I una de les més bàsiques i importants és la seva relació amb el pare i la mare. Sí. Aquella persona “que ens ha fet mal” o “que no és comporta com és degut” o “que no acompleix les seves obligacions”, etc… Tot entre cometes perquè totes i cadascuna d’aquestes afirmacions són percepcions subjectives que des de l’altra banda són viscudes amb tota probabilitat diametralment diferents.
És per això que és de vital importància per als nostres fills i filles que nosaltres siguem els garants de que, tot i que els seus pares ja no volen seguir junts, ells i elles segueixin tenint l’amor d’ambdós. Si no ho fem, les conseqüències pitjors se les endu la mainada.
No és pas estrany que dues persones adultes ja no vulguin seguir compartint la seva intimitat però els fills SEMPRE necessitaran l’amor patern i matern. I aquest ha de ser garantit per sobre de tot. I també necessiten que les dues persones a qui més estimen es respectin.

david io alba web
Si no som capaces de solucionar els nostres problemes de parella no podem fer-ho pagar als innocents. Els meus fills necessiten els seus pares i necessiten que aquells i jo ens tractem amb respecte i amor. Puc admetre davant d’ells que estic enfadada o trista,… donar paraules a les emocions que sentim i que els nostres fills perceben amb més nitidesa que nosaltres mateixes és inclús positiu i els ajuda a anar identificant les seves pròpies emocions. Però el que ha de quedar clar és que de les emocions que sentim en som en part responsables. Que són una cosa entre dues persones i que no té que veure amb els petits. «El teu pare t’estima», «La teva mare t’estima» s’han de convertir gairebé en mantres sobretot per a nosaltres mateixos. Per no oblidar-ho i poder-ho transmetre als fills i filles.
Quan ens separem aquelles emocions devastadores que ja hem vist més amunt, fan que com a mínim parlem malament de la nostra ex-parella davant dels nostres fills i filles. En casos pitjors ens porten a dur accions molt pitjors. Com apartar la mainada de l’amor i la calor de l’altre.
“Com que no paga, no veurà el seu fill.”
Quina culpa en té el fill de que l’adult no pagui? Perquè potser castiguem al pare però qui més en surt malmès és el fill. Com ho rep? “El pare no em ve a veure, per tan no m’estima. El meu pare no m’estima. Deu ser perquè no valc prou la pena. No em mereixo l’amor del meu pare.” Volem provocar aquesta sensació en els nostres fills? Sensació que l’afectarà mentre visqui?

“Com que ha marxat amb un altre és una puta i una mala persona. No la vull veure, ni a ella ni als seus fills.” Tres quarts del mateix

“La teva mare és una mala persona.” “El teu pare és un…” Estem dient als nostres fills que el seu pilar, el seu exemple, la seva referència vital és defectuosa. El mal és molt més subtil que els exemples anteriors però la ferida que aquests comentaris fa en el concepte de l’amor que tindran els nostres fills per la resta de la vida, és definitiu. Més tard es trobaran amb problemes per estimar i que els estimin i nosaltres en serem els i les culpables. Volem que tinguin una vida emocional rica i satisfactòria? Doncs ens toca fer un esforç.

I es que, quan ens separem, no ens n’adonem però amb les nostres accions i comentaris el que estem fent és provocar en els nostres fills la sensació de que un dels sues pares no l’estima. I aquesta, senyores i senyors meus és una de les sensacions més doloroses que hi pot haver al món. Així, intentant castigar a l’ex o la ex, el que estem fent sobretot, és infligir  (nosaltres i no l’altre) una ferida profunda, greu i per tota la vida a les persones que se suposa que estimem més del món.

Per tan, sí, és un esforç titànic que ens pot deixar a les portes de l’esgotament més profund. I també és un esforç que val un tresor. Un esforç que és un dels millors regals que podem fer als nostres fills. Un regal invisible a ulls externs que potser ningú mai ens agraïrà.

trio patilla webJo, avui dia, després del que m’ha costat i el que he aconseguit, no necessito cap reconeixement per part del meus fills ni de ningú. Veure el resultat en la seva mirada és el més alt i sublim premi als meus esforços. I és per això que un dels àmbits en el que m’agrada donar un cop de ma és en aquest. Partint de la meva experiència personal.

Cada cop que una dona enfadada amb el «perla» del seu ex aconsegueix acceptar-lo tal com és i facilitar que el seu fill o filla segueixi tenint un pare tot i que s’hagi separat de sa mare, per mi és un victòria.

Cada cop que un home enfadat reconeix la necessitat de «complir amb les seves responsabilitats» i de seguir present de la millor manera possible en la vida dels fills que ha tingut amb la dona que no pot veure, és per mi una victòria.

I també estic eternament agraïda als meus fills i als seus pares perquè aquestes situacions tant extremes m’han dut a una vivència que ha comportat un treball personal únic i enormement enriquidor. Una oportunitat única per guarir ferides pròpies.

Gràcies.

2 comentarios en “Els fills no es divorcien”

  1. Ei!!!!

    super interessant, moltes gràcies.

    al final és una mirada i un posicionament davent la vida.

    merci

  2. M’ha agradat moltíssim, la meva parella i jo estem en aquest punt. Tot i que no ens portem malament, tenim molta por a no fer-ho bé… Es molt delicat, si, però hem de tenir clar que hi ha un objectiu superior que s’ha de posar davant de qualsevol adversitat que sorgeixi. Gràcies per aquesta visió que reafirma el que volen en aquest procés de separació. M’està agradant molt descobrir-te. Una abraçada.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

*

Ir arriba